Article - Julián Grimau

Article

	17/1/2012
	Julián Grimau
	Per Carles Mulet
	publicat a Mediterraneo

Julián Grimau Avui tenia previst contar-vos una historieta inversemblant, increïble, però, de l’alcalde de Costur, ja en parlament un altre dia, ja que este matí, quan em volia disposar a escriure aquesta columna, m’ha despertat la notícia de la mort de Manuel Fraga. La Mort, continua sent una espècie de tabú, una barrera que ens imposa tant de respecte que costa parlar d’ella obertament, i que obliga a certs convencions, a certes costums políticament correctes, i entre elles, quant una persona abandona esta vida, en els primers moments intentar sols traure un record positiu i obviar la part negativa, pel respecte al seu entorn, com a mostra de condol. No és elegant ni potser instructiu traure la porqueria, encara que recentment ens han posat fins dins la gola, a totes les hores, les imatges de l’assassinat de Gadafi damunt la taula en l’hora del dinar o del sopar, o ens han venut també l’assassinat de Bin Laden com un acte, igual que l’anterior, poc més que de justícia, com si la mort violenta d’aquestes persones sí fóra justa. Imagine no és elegant ara parlar dels crims, de les sentències de mort, de la responsabilitat per acció o omissió i complicitat al formar part d’un govern dictatorial, però me cabreja i molt, ara vore les televisions, els diaris, els mitjans electrònics, on tots s’omplin la boca alabant les bondats i encerts de qui va ser ministre de Franco, de qui, passada ja la dictadura, enlloc de guardar vergonyós silenci per la seua responsabilitat en l’assassinat del dirigent comunista Julian Grimau en 1963, ho justificava encara: qüestionable seria poder jutjat el paper del aleshores ministre de Franco defensant el crim; podríem pensar que eren altres temps, i que el seu pas per partits “democràtics” (AP-PP) i per la presidència de la Junta de Galícia l’havia apropat a estàndards democràtics, però en 2006, Fraga encara justificava l’assassinat d’aquest polític. Ara, tot seran floretes i records positius, i mentre el cadàver de Grimau, i tantes altres persones assassinades per les seues idees o per defensar la democràcia, reposen en l’anonimat, en foses comunes moltes per desenterrar i localitzar, amb sentències de judicis falsos encara considerant-los culpables, altres, moren plàcidament amb funerals grandiosos com herois de ves a saber què. No desitge la mort de ningú, òbviament, però sí que la memòria siga justa, ja que en aquest drama de la història d’Espanya, sembla que sols el record pot ser just en massa casos. Descansa en pau, Julian Grimau.

Comentaris
No hi ha comentaris.


Per a fer comentaris s'ha d'estar registrat/da i usar el codi en la pàgina d'inici. Els comentaris estàn subjectes a moderació per l'administració, que no admetrà insults, grolleries, etc.