| Article | |  | 8/5/2012 | | La latència de la raó vençuda | | Per Ignasi Muñoz, periodista | | | Qualsevol reflexió al voltant de la vigència de la proposta nacional de Joan Fuster ha de partir de la constatació d’una derrota. L’afirmació pot semblar massa dràstica, però això és el que ens indica l’evolució política del País Valencià des que es va publicar Nosaltres els valencians, i més concretament des de la mort de Franco fins a hui.
Al mateix temps, el seu pensament amera tota mena d’institucions i inspira nombroses iniciatives cíviques i polítiques. Es podria dir que el millor que ha donat el país al llarg d’aquest darrer mig segle ha exhalat explícitament o implícita l’aroma de l’assagista de Sueca.
Una visió panoràmica del País Valencià a mitjans de l’any 2012 no ens pot deixar una altra sensació que la de catàstrofe. Com a regió o comunitat autònoma espanyola, la valenciana és una història de fracàs col·lectiu com poques vegades s’havia produït en aquesta terra. Tal vegada caldria acudir al 1609, després de l’expulsió dels moriscos i els seus devastadors efectes econòmics i socials, o amb més raons al 1707, arran de la desfeta d’Almansa i la destrucció bèl·lica consegüent, per a trobar una situació semblant.
Pot semblar que exagere, i algú podria argüir que la situació durant la postguerra del 1939 sí que va resultar veritablement catastròfica o que els estàndards de vida actuals són millors que mai a la història, si exceptuem els anys previs a l’esclat de l’actual crisi econòmica, els de la bombolla immobiliària i financera, caracteritzats a escala local per la desinversió industrial i el consum desaforat del territori.
Tot això és cert, però com que ací parle en termes relatius, em cenyisc als moments que el País Valencià ha constituït un fet diferencial respecte al seu entorn. I els principals indicadors econòmics constaten aquest declivi.
Un dur present
L’economia valenciana és a hores d’ara la que més ha patit els efectes de les turbulències financeres generals. De Bancaixa, la CAM i el Banc de València, només queda ja el record de velles esplendors. Els comptes públics es troben intervinguts per l’Estat després que aquest haguera d’acudir al rescat d’un venciment del deute. Si no hi ha hagut abans retallades socials és perquè la Generalitat va optar per deixar de pagar als proveïdors tot i no suspendre les comandes. Això ha agreujat encara més la situació del deute públic. Malgrat l’evidència que el sistema de finançament espanyol discrimina els valencians, l’única resposta dels successius governs autonòmics ha sigut el victimisme estantís sense cap proposta seriosa de reforma.
El País Valencià viu aquest marasme econòmic assetjat per la corrupció política i la deriva obscurantista dels mitjans de comunicació públics, creats per a fomentar la vertebració del territori i la normalització de la llengua. Amb unes classes dirigents absents de qualsevol impuls regenerador, l’única esperança que s’albira a l’horitzó és el sorgiment d’una alternativa política encara minoritària que, amb la marca de Compromís, representa a grans trets la proposta política de Joan Fuster.
Per primera vegada des de la Transició, el nacionalisme valencià es troba representat de manera autònoma als parlaments autonòmic i estatal. Han hagut de passar 34 anys des de les primeres eleccions democràtiques per tal que això fóra possible.
Ha calgut, però, que el País Valencià s’hi enfonsara abans que un 7% dels votants optaren per una opció política nacional. Mentrestant, les tres dècades i mitja anteriors van significar l’accés a l’autonomia per la via lenta i enmig de disputes que acabaren amb la imposició d’una simbologia regionalista i provincialista, oposada a la proposta fusteriana. Amb fonaments nacionals tan febles, el PSPV-PSOE de Joan Lerma es va llançar a la construcció d’un marc polític i social relativament reeixit en l’àmbit de la descentralització administrativa, però insuficient en l’articulació d’una identitat col·lectiva capaç d’aportar el múscul necessari a una societat civil articulada, crítica i democràtica.
Itinerari de la desfeta
A la dècada dels 80 i principis del 90 alguns arribaren a pensar que els tímids avanços en la normalització lingüística gràcies a l’educació i als mitjans de comunicació públics, sumats a la consolidació de l’entramat institucional i amb polítiques econòmiques racionals, malgrat el migrat finançament, podrien donar com a fruit un territori cohesionat, ben integrat a Espanya alhora que conscient dels seus trets d’identitat i dels seus interessos privatius, i a l’avantguarda del creixement espanyol gràcies a l’espenta exportadora generada per una agricultura molt productiva i una petita indústria encara competitiva en costos.
Va bastar l’arribada de la dreta al Palau de la Generalitat per a esvair aquest miratge. Les precaucions nacionals i l’espanyolisme modern per descentralitzador dels socialistes van ser substituïts per l’anticatalanisme més o menys ferotge i un abrandat regionalisme mistificador de la identitat dels valencians i ultraespanyolista. Durant el mandat d’Eduardo Zaplana les estances públiques es van convertit ràpidament en cau de familiars, amics i coneguts. Els pressupostos i les entitats bancàries es van dedicar a projectes faraònics a major glòria del governant i de les butxaques més pròximes. Sobrecostos, privatitzacions encobertes, control dels mitjans de comunicació públics i privats, compra de voluntats i amenaces a institucions i individus crítics de tots els àmbits socials, des de l’economia fins a la cultura, van anar estenent-se fins a esdevenir una perversa i estranya normalitat per a un indret del sud d’Europa de finals del segle XX.
Poc després i ja en temps de Francisco Camps, va anar calant el discurs del greuge comparatiu, el qual, segons va interessar, es va adreçar ara contra Catalunya en qüestions com el finançament autonòmic o l’aigua, ara contra el govern de l’Estat, arran de la tornada dels socialistes al poder el 2004. Aquesta última variant del victimisme impotent entroncava amb l’estèril anticentralisme secular dels valencians diagnosticat per Fuster, però aquesta vegada adobat amb una presumpta conxorxa del president Zapatero amb els catalans amb la fefaent intenció de perjudicar els valencians amb la derogació, per exemple, del transvasament de l’Ebre.
Per aquelles dates, el País Valencià ja s’havia llançat de cos sencer (ajuntaments, Generalitat, caixes d’estalvi i empresaris) a l’estany de l’especulació immobiliària. Hi calien molts recursos, retirats d’altres activitats com ara la indústria, la qual portava temps patint els efectes de la competència globalitzadora. La innovació es va abandonar sense que a les administracions sonara cap senyal d’alarma. Va semblar que la construcció massiva a la costa i també a l’interior no era més que una continuació natural del turisme tradicional, l’única activitat que ara per ara sembla que pot tirar del carro d’una possible recuperació. Però l’edificació d’autèntiques ciutats fantasma de xalets arrenglerats en valls i turons, era ben bé una altra cosa.
El final de tota aquesta història s’ha escrit amb la fallida financera i la paràlisi institucional adobada amb la dimissió del president de la Generalitat i un judici per la recepció indeguda d’uns quants vestits. La imatge dels valencians està per terra i és això el que més preocupa a l’actual president, Alberto Fabra, educat en la política de les aparences i els grans esdeveniments, com ara les visites papals o les carreres d’automobilisme. No importa tant que uns alumnes d’institut passen fred per manca de calefacció com la penosa imatge que el fet projecta imprés en un full de periòdic . No és casualitat que la principal terminal mediàtica del poder autonòmic, el diari Las Provincias, haja passat d’exalçar les bondats dels grans dispendis a clamar, com a gran recurs regenerador de la vida econòmica i social dels valencians, pel prestigi perdut. “València és molt més” resa alié a qualsevol temptació d’autocrítica el lema amb el qual el diari conservador va intentar amb més voluntat que fortuna restaurar la malmesa autoestima dels seus conciutadans.
Continuïtats
L’acte solemne d’afirmació patriòtica abans esmentat es va celebrar el passat 6 de març. Cap imaginar-se el que Joan Fuster hauria escrit al voltant de tan singular esdeveniment publicitat així pel diari. “La convocatòria pretén ser una reivindicació allunyada del victimisme. Més aviat vol ser una crida a l’optimisme que tant caracteritza aquesta terra. Compartim el sentiment i la certesa que València pot i ha d’eixir endavant com ja ha fet en innumerables ocasions. Perquè existeix una base forta i real amb una potent xarxa civil formada per milers d’entitats culturals, veïnals, festives, esportives, professionals, sindicals, i compta amb un teixit empresarial i un comerç dinàmic i emprenedor que es veu esguitat de forma injusta per l’estigma del desprestigi.”
El text de Las Provincias ve al cas per a recordar que les furibundes reaccions que es desfermaren el 1962 contra Fuster no van ser tant per la publicació de Nosaltres els valencians, com per una guia turística d’encàrrec adreçada al públic espanyol i titulada El País Valenciano, on Fuster feia un recorregut crític, de vegades sarcàstic, però ple d’estima i admiració per les diferents comarques valencianes. La curiositat del cas és que l’altre aspirant a l’encàrrec era José Ombuena, aleshores director de Las Provincias.
Com és evident, Fuster va espargir a la guia turística bona part de les seues idees. Hi va escriure, entre moltes altres coses, del provincialisme alacantí, de l’origen català de la llengua i dels problemes per a integrar les comarques aragoneses, castellanes i murcianes al tronc principal i majoritari del país. Però, el que va enfurir principalment els seus adversaris va ser la seua visió heterodoxa de l’aleshores Regió Valenciana, allunyada de tot folklorisme edulcorant i acomodatici. Fuster pinta un fresc amb llums i ombres d’un país que creix puixant, però que s’enfronta ja als reptes de la modernitat, just després de l’abandonament de l’autarquia dels primers 20 anys de franquisme.
El que al País Valenciano apareix com a pinzellades, a Nosaltres els valencians es converteix en una exposició sistemàtica del passat i el present col·lectius. Es tracta d’una mirada extensa, meditada i matisada, la qual cosa el fa defugir necessàriament el tòpic, principalment l’estereotip dels valencians com a un poble satisfet amb la seua realitat. Fuster problematitza el passat i el present. En conseqüència presenta reptes per al futur, possibles camins amb evidents conseqüències dependents de la sendera que els seus paisans decidisquen enfilar.
Un repte essencial
Des del moment que planteja aquesta disjuntiva, Fuster trenca la placidesa espiritual de tots aquells que viuen la seua valencianitat com a un corrent preestablert en un llit fluvial inamovible. La València oficial que en aquells anys es troba en vies de desviar el riu que cinc anys abans la va negar en la desastrosa riuada, veu des de la seua talaia de precària capital com un escriptor de poble li planteja un repte essencial al voltant de la seua presumpta condició de Cap i Casal.
Per a les classes benestants que detenen el poder municipal i provincial i que amb tants esforços han castellanitzat els seus descendent amb la vista posada en un avenir elegant i ple d’oportunitats en llengua espanyola, la proposta de Fuster de persistir en l’idioma propi els degué sonar a mastegot amb la mà oberta.
Però més enllà de propostes concretes, com ara la radical vinculació amb la comunitat catalana d’origen, és aquest problema valencià que Fuster posa sobre la taula per al debat obert i franc el que va sollevar l’establishment de l’època. Aquesta resposta irada, irracional i obscurantista que començà amb la negació sense diàleg dels arguments més discutibles de l’escriptor, com ara la possibilitat d’un futur nacional comú dels Països Catalans, va derivar en una rabiosa reacció contra fets tan incontrovertibles com ara l’origen principalment català del Regne de València i de la seua llengua.
Una derrota esgotadora
Amb els anys, aquesta reacció que al mateix Fuster va resultar frustrant i que després va degenerar en violència contra ell i els seus col·legues i deixebles, va congriar el típic anticatalanisme valencià amb les deixalles ideològiques del franquisme per a formar el que s’anomenà blaverisme, una ideologia de reacció que va amerar nombroses capes de la societat valenciana (principalment a la capital i al seu hinterland) va aportar la principal senya d’identitat a la dreta local i fins i tot va quallar en un partit polític específic.
La vitalitat social i l’activisme extenuant marcat per la violència i la irracionalitat d’aquest moviment va produir l’estrepitosa desfeta política de la visió fusteriana del país, arrecerada en sectors determinats del PSPV-PSOE, d’Esquerra Unida del País Valencià i en petites formacions nacionalistes, principalment la Unitat del Poble Valencià. Aquest partit va refundar-se després com a Bloc Nacionalista i amb incorporacions posteriors ha constituït l’actual Compromís.
A les catacumbes
En paral·lel, de forma de vegades subterrània per la llunyania espiritual respecte a una capital negligent, o per la vitalitat d’una societat civil que no és ni de bon tros a la que apel·la l’acomodatici manifest de Las Provincias, un País Valencià inspirat en Fuster i alguns altres confrares seus ha anat desenvolupant-se a les càtedres universitàries, la literatura, la música, el teatre, les arts plàstiques o l’esport. Amb les insuficiències pròpies d’un mercat esquifit i un magre suport institucional, gent volenterosa, amb talent i una variada idea del país ha mantingut encesa la flama nacional. I més enllà d’això, aquesta gent ha portat la torxa de la racionalitat crítica durant tantes nits fosques de caceres de bruixes explícites patrocinades per l’autoritat competent.
Així s’ha guanyat la batalla per la unitat de la llengua i s’ha evitat l’anihilació a què tants esforços han esmerçat els diferents governs valencians del 1995 ençà. El darrer d’aquests flagels va ser el tancament dels repetidors de TV3 i les quantioses multes que Acció Cultural (ACPV) ha de pagar encara per haver emés el senyal de la televisió pública de Catalunya. Cal ser explícits en aquesta qüestió. El principal objectiu de l’operació censora no era deixar en negre els canals catalans, sinó disparar contra la línia de flotació financera d’una entitat en oberta oposició al règim i que dos vegades a l’any (el 9 d’Octubre i el 25 d’Abril) arrossega milers de ciutadans pel centre de València amb tota la càrrega de senyeres i càntics tan efusivament odiats pel poder municipal. Ni l’adveniment al Palau de la Generalitat d’un castellonenc com Alberto Fabra, a qui el tall del senyal li va semblar absurd i anacrònic quan era alcalde de la capital de La Plana, ha servit per a la reobertura de les emissions i menys encara per a aturar la sagnia econòmica contra ACPV.
El front polític
També han donat batalla des de múltiples perifèries els deixebles pròpiament polítics de Fuster. Als governs de Joan Lerma o a les Corts Valencianes, des de la minoria nacionalista d’un PSPV-PSOE, amalgama i vesper de tota mena de sensibilitats i famílies cordialment enfrontades. Com a ingredients substancials d’Esquerra Unida, no exempts d’indigestions traumàtiques. I, sobretot, amb una constant presència en ajuntaments de molt diversa grandària i ubicació, principalment sota les marques consecutives d’UPV, Bloc o Compromís, però també amb formacions com ara el Partit Valencià Nacionalista, Esquerra Republicana o unes altres d’independents.
L’opció més reeixida i preponderant al sempre minoritari espectre nacionalista ha sigut el que actualment es coneix com a Compromís, una societat sobrevinguda després de les eleccions autonòmiques de 2007 quan el Bloc i Esquerra Unida es presentaren en coalició i tot seguit es va produir el trencament del grup parlamentari. Dos diputades d’Esquerra Unida s’hi escindiren i se n’anaren amb els dos diputats del Bloc. Al 2011, amb una petita aportació verda, Compromís s’hi va consolidar amb sis diputats autonòmics, tres regidors a l’ajuntament de València i un diputat al Congrés espanyol.
Les raons d’aquest relatiu èxit són múltiples. D’una banda cal reconéixer l’heroica contumàcia d’uns centenars de quadres i uns milers d’electors que han persistit en la defensa d’un programa nacional valencià. Hagueren, però, de revisar els seus postulats fusterians més problemàtics, com ara la idea dels Països Catalans com a objectiu peremptori i irrenunciable, tot i que es tracta encara d’una proposta latent en l’esperit de la formació, no amb la forma d’una unió estatal amb Catalunya, sinó com a una mena de col·laboració continua, materialitzada en el cas del Bloc amb aliances electorals amb CiU per a les eleccions europees o la representació per part de la Minoria Catalana de determinats interessos del partit valencià a Madrid. Esta cooperació té, al seu torn, un reflex en les fluides relacions del Bloc amb el Partit Socialista de Mallorca.
La darrera embranzida electoral de Compromís s’explica també per la feblesa dels socialistes valencians i en 2011, en concret, per la davallada general arran del desprestigi del PSOE de Zapatero. La fita més important, però, prové de la tasca parlamentària a les Corts Valencianes on Compromís ha aconseguit fer ombra als socialistes en les tasques d’oposició a un PP encara majoritari però arnat de corrupció, paràlisi i deute.
El corredor que s’escapa
A hores d’ara sembla un lloc comú la necessitat d’articular, amb el nom que convinga, els Països Catalans, sobretot el seu front continental, siga en forma d’arc, eix, corredor o regió mediterranis. Doncs bé, al País Valencià, el primer que va posar a bullir l’olla davant de la constatació de la manca d’infraestructures viàries i ferroviàries va ser Eliseu Climent, president d’ACPV i marmessor del llegat intel·lectual de Fuster. Ell es va inventar l’Institut Ignasi Villalonga destinat al foment de les connexions de l’eix mediterrani. Enfront d’un empresariat i una classe política miops de tant mirar a través de l’artificial conflicte amb Catalunya, ell va aconseguir que es reuniren consellers d’obres públiques, caps empresarials, cambres de comerç i altres agents econòmics i socials en el que va significar l’inici de la reivindicació conjunta de l’esmentat eix.
La tragèdia de tot plegat és que els consensos han arribat quan la situació econòmica converteix aquesta mena de projectes en poc més que castells en l’aire, mentre que la bonança passada va servir per a enllaçar per alta velocitat ferroviària ciutats com Toledo, Albacete i Conca, amb un tràfic de 16 passatgers diaris.
Algun dia caldria calcular la factura econòmica de l’anticatalanisme. També es podria fer el compte del que la retòrica victimista, exculpatòria i autocomplaent fins al ridícul ha costat als valencians. Alguns haurien d’explicar per què van fer el joc a determinats discursos al·lucinats sobre un inexistent imperialisme català que va impedir qualsevol mena de cooperació entre dos territoris amb tants interessos comuns. I amb més raó s’hauria d’esbrinar com és possible encara que l’esglaó més llunyà de l’escala que ens porta cap a Europa siga el més reticent a aquesta entesa necessària i, ara més que mai, urgent i inajornable.
Un balanç
S’acusa sovint a Fuster i als fusterians d’haver negligit una anàlisi correcta de la societat on deixaven caure les seues propostes. L’elitisme i l’intel·lectualisme s’han convertit en dos dels principals estigmes contra els defensors d’una represa nacional conjunta amb el grau d’intensitat que s’hauria convingut després d’un debat seré. Es recorda com es va deixar, precisament com a conseqüència d’aquesta dèria culturalista (d’alta cultura, s’entén) que les Falles i tot el seu potencial de mobilització política esdevingueren feus del blaverisme més recalcitrant. O l’error d’insistir en la catalanitat de la llengua quan el nom popular acceptat era el privatiu de valencià.
Totes aquestes són qüestions subjectes a debat i a revisió, però tampoc caldria oblidar la infinitat d’oportunitats perdudes per l’obcecació en una ideologia reactiva i reaccionària que encara perviu contra tota evidència en elements ben significatius de les classes dirigents valencianes.
Perquè encara és ben viva la vergonyosa manipulació de la història i de l’actualitat a través de la censura als mitjans de comunicació públics i la persecució contra els qui no combreguen amb les opinions quan no els deliris dels qui es creuen que tenen la raó perquè guanyen eleccions. En efecte, València i el País Valencià són molt més, moltíssim més, que una colla de corruptes i balafiadors que han portat la ruïna a una societat que va encarar el final del segle XX amb perspectives venturoses.
Qui açò escriu es declara part en aquest plet i creient en l’essencial de les escassament doctrinàries doctrines de Joan Fuster. Es tracta d’una fe crítica, sotmesa a revisió i a la reinterpretació que imposen els signes dels temps i l’evolució històrica i social. Ara bé, només cal rellegir de nou Nosaltres els valencians per a adonar-se de la vigència de les propostes principals del seu autor. Determinades condicions de partida i algunes dades empíriques han variat, però perdura la tensió entre una realitat que ha maltractat els valencians com a col·lectiu i, cada vegada amb més evidència, com a individus, i la proposta corregida i augmentada, si es vol després de mig segle transcorregut, del país conscient, reconciliat, modern i democràtic que sura per cadascuna de les planes del mestre de Sueca.
En acabant, podríem traslladar al segle XXI i al propi pensament de Fuster i dels qui han continuat la seua estela aquelles paraules de cloenda del llibre a propòsit del fracàs i de l’èxit, sempre relatius, de la Renaixença valenciana.
“La Renaixença ha estat, socialment, un fracàs. Ha estat, de tota manera, un èxit.
Si jo puc escriure avui aquest llibre, ¿no és perquè els poetes «de guant» i els «d’espardenya» van fer llur feina, més bé o més malament, però positiva? I encara: jo, i els qui vénen darrera meu, ¿no som el testimoni d’una perduració i alhora d’una renovació «important»? No pas nosaltres, però tot allò que ens ha fet ser com som, és el que ara mereixeria d’ésser analitzat: deixem-ho per a la gent de les pròximes generacions.”
Amb la constatació final que, malgrat les circumstàncies objectives i els intents premeditats d’extermini silenciador, la remor persisteix. | | | Comentaris | | No hi ha comentaris. | | | | Per a fer comentaris s'ha d'estar registrat/da i usar el codi en la pàgina d'inici. Els comentaris estàn subjectes a moderació per l'administració, que no admetrà insults, grolleries, etc. | |
|
| |
1/5/2013